← PATAGÒNIAPATRIMONIUM · CUADERNOS DEL SURFONTS
Relleu rocós del cap d’Hornos i un albatros sobre l’oceà

XILE · 56° SUD · ARXIPÈLAGS AUSTRALS

CAP
D’HORNOS

On l’oceà obre l’horitzó
i la memòria continua habitant.

Fotografia: Liam Quinn · CC BY-SA 2.0 · Resolució adaptada per Wikimedia Commons.

01 — LLINDAR

La terra
es fa mar

Al cap d’Hornos, la costa deixa de semblar una frontera. La roca emergeix, el vent canvia de direcció entre les illes i l’oceà ocupa gairebé tot l’horitzó. El paisatge sembla acabar-se; les seves relacions continuen cap als canals de la Terra del Foc i l’Antàrtida.

El cap és a l’extrem meridional de l’illa Hornos, a Xile, prop dels 56° de latitud sud. Forma part del conjunt insular protegit pel Parc Nacional Cabo de Hornos. Al sud s’obre el pas de Drake, la gran connexió oceànica entre l’Amèrica del Sud i la península Antàrtica.

Convé distingir les escales. El cap és una punta de terra; Hornos, una illa; el parc protegeix un arxipèlag; la Reserva de la Biosfera del Cap d’Hornos comprèn un territori terrestre i marí molt més ampli. Puerto Williams, a l’illa Navarino, és la capital de la comuna de Cabo de Hornos i una porta d’entrada a la regió.

L’expressió «fi del món» recull una experiència de distància. Per a les persones que han viscut i navegat aquí, el territori també és casa, camí, memòria i lloc de trobada.

Geografia: Armada de Chile · Escales de protecció: MMA i UNESCO.

56° SLatitud aproximada del cap
63.093 haParc Nacional Cabo de Hornos
1945Creació del parc nacional
2005Reconeixement com a Reserva de la Biosfera de la UNESCO

02 — AIGUA I TEMPS

Un horitzó
en moviment

La separació geològica entre l’Amèrica del Sud i l’Antàrtida va obrir progressivament un corredor marí. La història del Drake pertany a aquest temps profund: canvis tectònics i la circulació oceànica van transformar la connexió entre continents i van participar en la reorganització del clima austral.

Avui, el Corrent Circumpolar Antàrtic travessa el pas i enllaça les grans conques oceàniques al voltant de l’Antàrtida. La seva força respon a l’acció dels vents i a una interacció complexa entre la densitat de l’aigua, el relleu submarí i les diferències de pressió.

A la superfície, el cap està exposat a onatges i sistemes de mal temps que recorren grans extensions de mar. La manca d’abric, les ratxes i els canvis ràpids de les condicions ajuden a explicar la seva reputació entre els navegants.

Imaginar-hi una línia visible que divideix dos oceans simplifica un sistema continu. Pacífic i Atlàntic es comuniquen mitjançant masses d’aigua, corrents i remolins; els noms ordenen el mapa, mentre el mar manté el moviment.

Temps profund: British Antarctic Survey · Circulació: Marshall i col·laboradors, 2015.

Albatros de celles negres sobre l’oceà davant del cap d’Hornos
Albatros davant del cap d’Hornos · Liam Quinn · CC BY-SA 2.0.

03 — FLORA

Créixer a prop
del terra

El bosc austral canvia d’alçària i continuïtat. Els llocs arrecerats, els vessants exposats i els terrenys saturats ofereixen condicions diferents a la vida vegetal.

PERENNIFOLI

Coigüe de
Magallanes

Nothofagus betuloides. Arbre característic dels boscos humits australs. Al parc apareix en formacions baixes i clapes que alternen amb vegetació oberta.

BOSC HUMIT

Canelo

Drimys winteri. Forma comunitats boscoses amb el coigüe de Magallanes. Reconèixer-lo permet seguir la continuïtat del bosc plujós fins als arxipèlags australs.

PRESÈNCIA LOCALITZADA

Ñirre i
leñadura

Nothofagus antarctica i Maytenus magellanica. La CONAF els registra en petits sectors del parc: la presència no implica una distribució uniforme entre totes les illes.

PAISATGE OBERT

Plantes en coixinet
i torberes

Comunitats baixes, gramínies costaneres i vegetació de torbera completen el mosaic. De lluny semblen una coberta contínua; de prop revelen múltiples formes de creixement.

La vegetació de port baix és una manera d’ocupar l’espai en condicions d’exposició i humitat. Mirar només l’alçària dels arbres deixa fora bona part de la diversitat que sosté aquest paisatge.

Espècies i formacions del parc: CONAF. Context botànic i insular: Rozzi, Charlin, Ippi i Dollenz, 2004.

04 — BOSCOS EN MINIATURA

Una riquesa
que demana una lupa

Un tronc pot contenir un paisatge. A l’escorça, molses, hepàtiques i líquens formen superfícies d’una complexitat que l’horitzó no deixa veure.

L’ecoregió subantàrtica de Magallanes és un centre mundial de diversitat de briòfits. La UNESCO hi recull més de 450 espècies de molses i més de 300 d’hepàtiques: en conjunt, més del 5 % dels briòfits coneguts del planeta. Aquestes xifres descriuen l’ecoregió i el seu context de conservació; no són un inventari de l’illa Hornos.

Molses i hepàtiques són plantes petites amb una organització diferent de la dels arbres. Els líquens, tot i que sovint s’observen al seu costat, són associacions en què intervenen un fong i un organisme fotosintètic. Aplegar-los sota la idea de «boscos en miniatura» convida a percebre’n la diversitat sense confondre’n les diferències.

El Parc Etnobotànic Omora, a Navarino, ha convertit aquesta observació en recerca, educació i ecoturisme amb lupa. Canviar d’escala modifica l’experiència del sud: l’interès pot trobar-se a pocs centímetres del terra i demanar més atenció que desplaçament.

També canvia allò que entenem per patrimoni natural. Els organismes petits, l’escorça humida i l’aigua que sosté el seu hàbitat mereixen cura encara que no apareguin en una fotografia panoràmica.

Diversitat regional: UNESCO MAB · Recerca i ecoturisme: Instituto de Ecología y Biodiversidad · La perspectiva dels investigadors: Rozzi i col·laboradors, Diversidad y belleza.

05 — TORBERES

El sòl
conserva aigua

Les torberes són aiguamolls on l’acumulació de matèria vegetal supera la descomposició i forma torba. L’aigua, la temperatura i l’escassetat d’oxigen al sòl participen en aquest equilibri. Un terreny d’aspecte ferm pot contenir capes toves, saturades i de creixement lent.

Als paisatges australs, aquestes comunitats reuneixen plantes petites, sectors entollats i superfícies de vegetació compacta. El seu valor va més enllà de l’aparença: emmagatzemen carboni i participen en la regulació de l’aigua. La cartografia del Ministeri del Medi Ambient xilè identifica les torberes com una coberta important dins del parc.

Conservar-les exigeix atendre’n l’estructura. Obrir un pas, drenar o alterar una superfície humida modifica les relacions entre aigua, vegetació i sòl. La recuperació no segueix el ritme d’una temporada turística.

El Centre Internacional Cabo de Hornos estudia els intercanvis de gasos amb efecte d’hivernacle en torberes i boscos subantàrtics, incloent-hi les variacions entre ambients i els efectes de les espècies invasores. Aquest seguiment importa perquè el carboni emmagatzemat i les emissions d’un aiguamoll responen a processos diferents. Comprendre’ls demana mesures, no només la imatge d’un paisatge intacte.

Cobertes i funcions: MMA · Parc Nacional Cabo de Hornos · Recerca: CHIC · Sentinelles del Canvi Climàtic.

06 — FAUNA

Vides entre
l’aire i l’aigua

La fauna es comprèn a través dels seus ambients. Illa, costa, canal i oceà obert ofereixen recursos diferents: no permeten esperar les mateixes espècies.

ARXIPÈLAG I COSTA

Ocells al marge

La CONAF registra el caracarà austral (Phalcoboenus australis), el gavià dominicà (Larus dominicanus) i el petrell gegant antàrtic (Macronectes giganteus) en el context del parc. La fotografia d’aquesta pàgina mostra un albatros de celles negres davant del cap.

L’ocell pot semblar suspès sobre l’aigua, però ocupa un espai d’alimentació, desplaçament i descans. Un punt d’observació ofereix una escena; comprendre una població requereix estudiar temporades i recorreguts.

CONAF · Registre fotogràfic de Liam Quinn.

AIGÜES AUSTRALS

Mamífers marins

Lleons marins i cetacis formen part de la fauna d’aquests ambients. Entre els registres aplegats per la CONAF hi ha el dofí austral (Lagenorhynchus australis) i el dofí xilè (Cephalorhynchus eutropia).

La presència registrada en una regió no garanteix una trobada durant la navegació. L’observació depèn del lloc, de les condicions i del comportament dels animals; mantenir la distància evita que l’albirament es converteixi en una persecució.

CONAF · Fauna salvatge.

NAVARINO · CONTEXT REGIONAL

El bosc també té veu

A Omora s’estudien ocells com el picot de Magallanes (Campephilus magellanicus), el rayadito (Aphrastura spinicauda) i l’elènia de cresta blanca (Elaenia albiceps), al costat d’organismes aquàtics menys visibles.

Aquests registres corresponen als ambients de Navarino. Amplien la comprensió de la Reserva de la Biosfera, però no s’han de traslladar automàticament a l’illa Hornos. La varietat d’hàbitats és part de la riquesa regional.

IEB · Parc Omora.

07 — EL BOSC SUBMERGIT

La costa
continua sota l’aigua

Des d’una embarcació veiem la superfície. A sota, els boscos d’algues afegeixen una altra dimensió al territori.

Les costes subantàrtiques sostenen formacions de grans algues brunes, entre les quals hi ha el kelp gegant Macrocystis pyrifera. Les seves estructures creen hàbitat i participen en relacions d’alimentació, reproducció i refugi de nombrosos organismes. La fauna associada depèn de condicions que canvien entre canals protegits i sectors exposats.

Les investigacions regionals estudien la diversitat d’aquestes comunitats i les respostes als gradients de llum, salinitat i temperatura. L’aigua de desglaç i la barreja fan especialment interessant comparar fiords i costa oceànica.

Les algues també connecten biodiversitat i vida humana. Espècies importants per a la pesca, com els eriçons de mar i les centolles australs, utilitzen aquests ambients. Parlar de conservació marina exigeix tenir en compte l’hàbitat, els recursos i les persones que treballen al mar.

L’arquitectura del bosc submarí es mou amb l’aigua, i el seu valor rau en les relacions que fa possibles. El cap visible és part d’un paisatge l’extensió més gran del qual roman submergida.

CHIC · Algues i biodiversitat de Magallanes · Rodríguez i col·laboradors, 2024.

08 — TERRITORI YAGAN

Abans
de Hoorn

El nom europeu va arribar a un territori que ja tenia habitants, coneixements i formes pròpies d’orientar-se.

El món yagan es va vincular històricament als canals situats al sud de la Terra del Foc, des del Beagle fins als arxipèlags del cap d’Hornos. Navarino, Hoste i les illes australs formaven part d’un espai marítim recorregut navegant i amb desplaçaments costaners.

L’informe de la Comissió de Veritat Històrica i Nou Tracte descriu un poble de navegants amb una vida que relacionava llocs arrecerats, costes i recursos marins. Llegir aquest territori exigeix abandonar la idea que l’aigua separa necessàriament: també connecta, condueix i permet tornar.

L’arqueologia documenta una llarga història d’ocupació a la regió. Els vestigis s’han d’interpretar en el seu context i no autoritzen a identificar sense matisos cada jaciment antic amb una comunitat contemporània. La profunditat del poblament i la història del poble yagan es relacionen, però no són categories idèntiques.

Situar aquí el poble yagan no esborra els altres pobles australs. Kawésqar, selk’nam i haush van tenir territoris i trajectòries diferents, amb contactes entre ells. «Fueguí» és una referència geogràfica àmplia; no equival a una sola llengua ni a una cultura única.

Territori i contactes: Comissió de Veritat Històrica i Nou Tracte · Els Yagan · Context arqueològic: Museo Territorial Yagan Usi.

09 — HABITAR EL MAR

La canoa
i el foc

Les canoes d’escorça reunien coneixements sobre materials, construcció i navegació. Permetien transportar persones i béns, accedir als recursos i connectar campaments. La tria d’una costa per desembarcar era inseparable del temps, de l’abric i de les possibilitats d’alimentació.

El foc acompanyava la vida quotidiana als campaments i es podia mantenir a les embarcacions sobre una base que protegia l’estructura. Les descripcions històriques també registren la recol·lecció de marisc, el busseig practicat per dones i la caça d’animals marins. Aquestes pràctiques depenien d’experiència, cooperació i aprenentatge.

Comprendre aquesta tecnologia requereix mirar el sistema sencer. Escorça, fusta, fibres, eines i coneixement de l’aigua es vinculaven a la vida social. La canoa no era només un objecte per travessar una distància: ajudava a sostenir una manera d’habitar.

La publicació de FUCOA sobre el poble yagan aplega història i relats compartits per persones de la comunitat. Llegir aquestes veus permet sortir d’una narració construïda únicament des d’observadors externs. La memòria té autories: qui transmet un relat també decideix què comparteix i com ho explica.

Vida ancestral i relats: Gleisner y Montt · Yagán, FUCOA, 2014 · Context històric de subsistència: Memoria Chilena · Yámanas.

10 — TROBADES I RUPTURES

El cost
del contacte

L’augment del trànsit marítim, les missions i la colonització van alterar profundament la vida dels pobles australs. En el cas yagan, les epidèmies introduïdes i les transformacions territorials van acompanyar una greu disminució de la població. Els canvis en els assentaments i les pràctiques no es poden separar d’aquesta desigualtat.

Els relats d’exploradors i missioners conserven informació valuosa, però també les categories i els prejudicis de la seva època. Una descripció antiga no és una mirada neutral. Llegir-la críticament implica preguntar qui observa, amb quin propòsit i quines veus en queden fora.

Avui, el poble yagan manté comunitat, memòria i processos de revitalització. La pèrdua de parlants i els danys històrics demanen atenció; no converteixen els descendents en habitants d’un passat tancat.

La restitució d’objectes de la col·lecció Gusinde a Puerto Williams mostra una altra manera de relacionar-se amb el patrimoni. Una primera cerimònia, el 2019, va retornar tres peces, dins d’un procés que va continuar amb noves restitucions i participació comunitària. Les peces tornen a ser a prop de famílies que en reconeixen els usos i les històries. Allà poden servir a l’ensenyament, al diàleg i a la continuïtat cultural.

Transformacions històriques: Biblioteca Nacional · Memoria Chilena · Restitució i participació: Museo Territorial Yagan Usi i Servicio Nacional del Patrimonio Cultural.

11 — LA RUTA EUROPEA

Un nom
al mapa

El 29 de gener de 1616, l’expedició de Willem Schouten i Jacob Le Maire va documentar el pas pel cap a bord del vaixell Eendracht.

El van anomenar Kaap Hoorn, en referència a la ciutat neerlandesa de Hoorn. La forma castellana «Hornos» conserva la transformació d’aquest nom. Per a la navegació europea, el recorregut va obrir una alternativa interoceànica al sud de l’estret de Magallanes.

La data marca un episodi d’exploració i circulació comercial europea. La història humana del territori és molt més antiga. Reconèixer aquesta diferència permet comprendre l’abast de l’esdeveniment sense convertir els habitants anteriors en part invisible del paisatge.

La travessia al voltant del cap es va incorporar a xarxes d’intercanvi de llarga distància. Les dificultats van quedar escrites en diaris de navegació, cartes i memòries de les tripulacions. Una derrota marítima també era una seqüència de decisions: aprofitar condicions favorables, trobar abric o acceptar la demora.

Per això, la reputació del cap reuneix geografia i experiència. El vent té una història física; la por, la perícia i el record d’una tripulació pertanyen a una altra escala. Totes dues es troben en les rutes que el mapa dibuixa amb aparent senzillesa.

Data, expedició i topònim: Armada de Xile · Commemoració de 1616 · Context marítim i històric: FUCOA · Yagán.

12 — CARTES I MIRADES

Mesurar
també transforma

Al segle XIX, les campanyes dels vaixells Adventure i Beagle van produir aixecaments hidrogràfics i descripcions de les costes australs. Philip Parker King i Robert FitzRoy van participar en aquests recorreguts. Charles Darwin es va incorporar al segon viatge del Beagle, iniciat el 1831.

Cartografiar va millorar el coneixement de canals, ancoratges i costes. També va consolidar una manera de representar el territori amb noms, mesures i documents que circulaven lluny dels llocs descrits.

La història d’aquestes expedicions inclou relacions profundament asimètriques amb habitants fueguins. El 1830, FitzRoy va portar quatre persones indígenes a Anglaterra en un episodi de captura i desarrelament; tres van tornar posteriorment a la regió. Cal considerar-les protagonistes d’una experiència de desplaçament forçat, no una anècdota del viatge d’un naturalista.

Les col·leccions i els arxius permeten revisar aquestes mirades. Avui, la trobada entre recerca i territori es pot construir amb altres preguntes: qui participa, qui conserva els materials i com torna el coneixement a les comunitats? La precisió d’una carta nàutica i el respecte per una memòria local pertanyen a responsabilitats diferents, però es poden sostenir alhora.

Biblioteca Nacional de Xile · King, FitzRoy i les expedicions de l’Adventure i el Beagle.

13 — MEMÒRIA MARÍTIMA

Rutes que canvien.
Vides que queden.

Una obra d’enginyeria, un monument i un far expressen tres maneres de relacionar-se amb la navegació austral.

1914 · UN NOU PAS

El canal de Panamà

L’obertura del canal, el 15 d’agost de 1914, va oferir una connexió interoceànica que escurçava moltes rutes. Va canviar les opcions del comerç marítim i el paper de les llargues travessies al voltant de l’Amèrica del Sud.

El cap conserva el seu lloc en la navegació oceànica, les expedicions i l’imaginari mariner. Les xarxes de transport canvien; el promontori continua davant del mar.

Autoritat del Canal de Panamà.

1992 · RECORD

L’albatros d’acer

El monument al Mariner Desconegut, obra de José Balcells, es va inaugurar a l’illa Hornos el 5 de desembre de 1992. La figura d’albatros recorda les persones que van perdre la vida al mar.

La silueta convida a una pausa davant del paisatge. Reconèixer-ne el significat permet anar més enllà de la imatge del navegant victoriós i donar lloc a l’absència.

Armada de Xile · Aniversari del monument.

PRESÈNCIA QUOTIDIANA

La llum i l’escolta

El far i l’autoritat marítima local formen part del sistema de suport i vigilància marítima. La informació meteorològica i les comunicacions vinculen l’illa amb les embarcacions i els centres de coordinació.

Darrere el símbol del confí hi ha feina quotidiana. Habitar-hi i operar-hi exigeix continuïtat, atenció i una relació concreta amb el temps austral.

Armada de Xile · Presència i assistència marítima.

Costa rocosa de l’illa Hornos, amb el far i el monument a l’albatros visibles el 1994
Illa Hornos, 1994 · Fotografia històrica d’Aah-Yeah · CC BY 2.0. Document d’època; no és una comprovació actual de les instal·lacions.

14 — CONSERVACIÓ

Tenir cura
de les relacions

El Parc Nacional Cabo de Hornos es va crear el 26 d’abril de 1945 i protegeix 63.093 hectàrees. Comprèn illes dels grups Wollaston i Hermite. La designació de la Reserva de la Biosfera el 2005 va afegir una escala de conservació que reuneix ecosistemes terrestres, ambients marins i comunitats humanes.

Una reserva de la biosfera proposa relacionar conservació, recerca i formes de vida sostenibles. El reconeixement no significa que tot el territori tingui les mateixes normes que un parc nacional, ni que el paisatge quedi al marge dels canvis globals.

La recerca al cap d’Hornos aborda les respostes al clima, la biodiversitat i les espècies introduïdes. A la regió, els efectes dels mamífers invasors sobre ocells i ambients aquàtics mostren que la llunyania no garanteix protecció. Cal situar els registres a les seves illes i dates: un problema documentat a Navarino no descriu automàticament cada sector del parc.

La conservació biocultural reuneix aquestes cures amb llengües, sabers i relacions territorials. Incorporar les comunitats al coneixement i a les decisions amplia la idea de patrimoni. El paisatge té organismes, processos i habitants; protegir-lo exigeix atendre com se sostenen entre si.

Parc: MMA · Reserva: UNESCO · Recerca i conservació biocultural: CHIC.

15 — PRESENT

El territori
continua parlant

A Puerto Williams, conèixer la regió també vol dir escoltar qui en manté viva la memòria.

El Museu Territorial Yagan Usi – Martín González Calderón va adoptar el seu nom i una nova museografia el 2024, després d’un procés de diàleg amb la comunitat. L’exposició connecta història ancestral, transformacions territorials i continuïtat del poble yagan.

La cistelleria, els objectes de navegació i les paraules de la llengua es presenten com a vincles amb persones i coneixements. El nom de Martín González Calderón reconeix un cultor i referent de la navegació en canoa que va col·laborar amb el museu.

Incloure aquest present modifica la manera de recórrer el confí. Una visita pot reunir paisatge, arxiu, ciència i conversa, reconeixent que algunes memòries són públiques i d’altres pertanyen a famílies i comunitats. Escoltar no dona accés a tot ni converteix una experiència aliena en una escena disponible.

La història del cap d’Hornos continua en aquests espais. No s’acaba amb un vaixell de 1616, una carta del segle XIX o un monument: es continua construint des del territori.

Museu Territorial Yagan Usi · Renovació de 2024.

16 — RECÓRRER AMB CURA

El viatge també
aprèn a esperar

NAVEGACIÓ

Acceptar el temps

L’accés a l’illa Hornos és marítim i el desembarcament depèn de les condicions. Un itinerari pot canviar; consultar l’autoritat i l’operador forma part de la preparació.

SÒL

Seguir la passera

Romandre als traçats habilitats protegeix la vegetació i redueix l’exposició a superfícies humides i relliscoses. El vent exigeix atenció fins i tot en recorreguts curts.

FAUNA

Deixar espai

Observar sense alimentar, tocar o perseguir animals. Respectar les indicacions i les distàncies evita interferir en les seves activitats i preserva el sentit de la trobada.

COMUNITATS

Escoltar i respectar

Reconèixer les autories dels relats i els sabers. Consultar abans de fotografiar persones o entrar en espais comunitaris; preferir experiències acordades amb els participants.

Accés i cura del parc: CONAF · Navegació: Armada de Chile. Cal comprovar les condicions i disposicions vigents abans de viatjar.

EL CONFÍ HABITAT

L’horitzó s’obre.
La memòria roman.

El cap d’Hornos es pot mirar com una punta de roca o com una trobada d’escales: una planta que reté aigua, un ocell sobre l’onatge, una ruta oceànica, una canoa i una paraula que es torna a transmetre.

Comprendre’l exigeix sostenir aquestes imatges alhora. L’extrem austral no s’esgota en la distància ni en la dificultat d’arribar-hi. La profunditat és en les formes de vida i les històries que el mar connecta.

17 — PREGUNTES ESSENCIALS

Per continuar
entenent

Precisions per llegir el territori sense confondre’n les escales.

El cap d’Hornos és l’extrem de la terra continental?

És en una illa. L’extrem meridional de la massa continental sud-americana és el cap Froward, a la península de Brunswick; les illes Diego Ramírez són més al sud que Hornos.

El cap és el mateix que el pas de Drake?

No. El cap és un promontori de l’illa Hornos; el Drake és el corredor oceànic entre l’Amèrica del Sud i l’Antàrtida. Voltar el cap i travessar el Drake cap a l’Antàrtida són recorreguts diferents.

Quin poble originari està directament relacionat amb aquests arxipèlags?

El poble yagan, històricament vinculat als canals al sud de la Terra del Foc. Les seves comunitats i els processos de revitalització formen part del present.

Els boscos en miniatura són només a l’illa Hornos?

No. L’expressió descriu comunitats petites de molses, hepàtiques i líquens de la regió subantàrtica. El programa d’ecoturisme amb lupa es desenvolupa a Omora, a l’illa Navarino.

Parc nacional i reserva de la biosfera són equivalents?

No. El parc és una àrea protegida concreta. La reserva de la biosfera abasta un territori terrestre i marí molt més ampli, amb objectius de conservació, recerca i desenvolupament sostenible.